Recepció de Joaquim Bartrina

Sense ser-ne conscient, Joaquim Bartrina va incloure a Algo (1874), el seu únic poemari, una composició que sintetitza les circumstàncies en què es va acabar basant la recepció de la seva poesia: «De un escritor, de un artista / de genio, podemos siempre, / para deplorarlo tristes, / saber el día en que muere / y nunca el día en que nace / para celebrarlo alegres» («Arabescos», XX). Bartrina va ser un personatge molt més celebrat en mort que no pas en vida. El nom del poeta només va començar a guanyar una notorietat real a partir de l’any 1880, en què una tuberculosi se’l va emportar prematurament a l’edat de trenta anys. Arran de la pèrdua, el seu cercle d’amics —amb Joan Sardà, Valentí Almirall i Josep Roca al capdavant— va iniciar-ne una campanya de reinvidicació a través de la premsa, campanya que es va magnificar fins a tal punt que la figura de Bartrina va acabar adquirint a les acaballes de la Renaixença la categoria de mite (Cabré 2012: 24).