Molts i ning‪ú‬

Parla Clara: «Mentre ens hi deixem la pell continuarem sent catalans».

«Qui, exiliant-se de la seva pàtria, ha fugit també d'ell mateix?», es preguntava Horaci. A Molts i ningú, Clara Ponsatí, lluny de fugir, es mira a ella mateixa i ens mira a nosaltres a la cara, i, amb la fermesa i la sinceritat que la caracteritzen, ens parla sense embuts. Aquest embastat de memòries i altres històries es pot llegir com una autobiografia: és la crònica d'una trajectòria vital i acadèmica molt rica i d'un compromís polític al llarg dels anys, i també el relat de primera mà d'un moment decisiu de la història recent -des del Primer d'Octubre fins al combat europeu dels exiliats- que convida a una reflexió de futur.

Amb una evocació vivaç dels seus records familiars, l'autora converteix la narració del seu present, del seu passat i del de la seva família -començant pels besavis- en un autoretrat personal i col·lectiu, i ret un homenatge a la manera d'entendre, construir i viure aquest país de diverses generacions a través de la feina, la política, l'escola, la cultura i la llengua.

«Si quan nosaltres tornem a casa Catalunya no és independent, haurem tornat, però no serem lliures. No som a l'exili pel que vam fer o pel que diuen que vam fer. Som a l'exili perquè som catalans i som independentistes. Mentre hi hagi independentistes, hi haurà repressió, exili i presó. Ha passat sempre. Per això és una enganyifa contraposar el diàleg a la independència. La història de Catalunya no es repeteix per casualitat. Es repeteix perquè no som lliures. No serveix de res ajornar la independència. No serveix de res cercar el nostre lloc a l'Estat espanyol. A l'Estat espanyol no hi tindrem mai lloc si no deixem de ser catalans. Ho han viscut els nostres avis, els nostres pares i ara ho estem vivint nosaltres. I ho viuran els nostres fills i els nostres nets si nosaltres ara defallim», escriu Clara Ponsatí en aquestes memòries.