Una dona

«La meva mare va morir el dilluns 7 d'abril a la residència d'avis de l'hospital de Pontoise, on l'havia internada feia dos anys.» Per a Ernaux, la mare encarnava la força motriu de la seva vida i una certa manera d'enfrontar-se al món, primer com a obrera i després com a botiguera. «Nascuda en un ambient de submissió, del qual va voler fugir», va lluitar sempre per «elevar-se».



Annie Ernaux s'endinsa en els complexos i canviants sentiments entre mare i filla al llarg dels anys: amor i odi, culpa, tendresa i enuig, remordiments… I dibuixa, amb una emoció latent, el vincle visceral que manté amb ella, ja vella i malalta, tot i la memòria devastada, tot i l'últim declivi del cos i la ment.



«Ja no sentiré la seva veu. És ella, i les seves paraules, les seves mans, els seus gestos, la seva manera de riure i de caminar, qui unia la dona que soc amb la nena que vaig ser. He perdut l'última connexió amb el món d'on vaig sortir.»