Vall del Cigne

VALL DEL CIGNE - HISTÒRIA DE TERROR EN CATALÀ - BREDEVOORT VAN DEN BERG

Als aiguamolls de la badia de Delaware, a l'assentament neerlandès de Vall del Cigne, una massacre ha reduït la colònia a cendres i ossos. Entre les ruïnes apareix una moneda d'or de l'època de Constantí, amb la imatge d'un crani en relleu. Aquesta troballa és el centre d'una història de fantasmes que cap crònica oficial no va recollir, un relat breu que basteix un pont entre la ficció històrica i el terror sobrenatural.

La narració avança per la frontera de l'efímera Nova Holanda, on conviuen, malament, les ambicions neerlandeses, sueques i angleses, mentre els pobles lenape observen des del bosc. Però l'amenaça veritable no duu bandera: és un vaixell fantasma tripulat per figures que barregen la legió romana i la pirateria, una tempesta negra que mata els peixos a la superfície, i una consciència antiga que xiuxiueja a través del metall. El gos de guàrdia de Moederkil es desperta, i amb ell, tota la memòria d'una terra que es nega a oblidar.

Aquesta peça de narrativa breu en llengua catalana s'adreça als lectors de novel·la curta de misteri històric, de terror còsmic, de ficció colonial i de fantasia fosca. Ideal per a qui busca una història de fantasmes ambientada en un capítol poc conegut de la colonització europea, servida amb una veu literària, capaç d'atreure tant els amants del gènere de por com els lectors de narrativa històrica en català.

«El mes de març, quan el sol va començar a escalfar de debò per primera vegada, el metall va cantar. No era la lluentor viva de l'or ni l'esplendor d'una caldera polida. Era la lluentor morta i grisa del plom i de l'estany, fosos en una imatge tan gran com les espatlles d'un gegant, en un pal que s'alçava més alt que el blat de moro més madur. Sobre la placa, en alt relleu, hi havia l'escut de la Companyia de les Índies Occidentals: dos vaixells orgullosos, envoltats de lletres enroscades i una corona. Un vaixell mercant i un vaixell de guerra.

Per a Tamanend, el fill gran del cabdill dels siconesos, era una cosa completament diferent. Havia estudiat el pal durant una setmana. L'havia vist escalfar-se al sol del migdia, l'havia vist mullar-se per la pluja. Amb els seus ulls d'àguila, observava la vora del metall sòlid, allà on sobresortia de la fusta.

Va esperar que Hosset i els seus homes marxessin cap als camps del sud, amb les pales a l'espatlla, per a ratllar la terra per a una altra temporada de collites fallides. Quan el fort va quedar en silenci, excepte els dos guardians a la porta gran, Tamanend s'hi va acostar. No anava d'amagat; caminava dret, amb la cara inexpressiva. A la mà reposava la seva destral de guerra, amb el cap de pedra afilada. Va contemplar la placa, va contemplar el pal.

Va encaixar la destral darrere del metall, contra la fusta. Un sol moviment brusc, un gemec de claus que cedien, i tot l'escut va caure als seus braços. Era més pesant del que havia imaginat. Va carregar la fredor, el pes de la civilització, als braços. Després es va girar i va marxar, amb la placa premuda contra el pit, allunyant-se del pal, allunyant-se del fort, en direcció als matolls espessos on la seva gent l'esperava.

Llavors el seu crit va esquinçar el cel.»