No diguis res

«El millor llibre sobre Irlanda del Nord que he llegit mai.» John Banville

El desembre del 1972, a Belfast, uns homes amb passamuntanyes es van emportar Jean McConville de casa seva. No la van tornar a veure. Tenia trenta-vuit anys i era mare de deu fills. Aquest és només un dels molts episodis ocorreguts durant el conflicte que es coneix com els Troubles.

Aquest llibre sobre el conflicte nord-irlandès i les seves repercussions utilitza el cas McConville com a punt de partida per mostrar una societat devastada. La violència brutal no només va deixar marca en persones com els fills de McConville, sinó també en membres de l'IRA ressentits per una pau que estava lluny d'aconseguir una Irlanda unida, i els va obligar a plantejar-se si les morts que havien provocat no eren sinó mers assassinats.

Roddy Doyle, The New York Times Book Review — «Si sembla que estigui ressenyant una novel·la és perquè No diguis res té moltes de les qualitats de la bona ficció. Keefe és un narrador extraordinari. Pot sonar estrany, fins i tot ofensiu, però aconsegueix insuflar vida als seus personatges. El llibre està estructurat de manera molt intel·ligent. Seguim persones (la víctima, el criminal, la víctima una altra vegada), els deixem, ens n'oblidem, els retrobem dècades més tard. Es pot llegir com una novel·la policíaca. Mentre llegia em preguntava si Keefe se'n sortiria. I sí. No diguis res és una excel·lent explicació dels Troubles que també es pot llegir com una advertència.»

Melanie Reid, The Times — «Una explicació fascinant i profundament humana d'un passat que encara avui nega i defineix el futur. Només des de la distància es podia haver escrit un llibre tan bo. No hi ha prou elogis per a aquest llibre: és erudit, accessible, captivador, revelador.»

Jennifer Szalai, The New York Times — «La distància li permet una lucidesa rigorosa i terrorífica. La narració és una proesa arquitectònica, ordenada i equilibrada de manera impecable, elaborada amb destresa a partir d'un material complex i conflictiu. Aquest llibre sensible i encertat planteja qüestions problemàtiques i potser irresolubles: per poder tirar endavant amb un passat angoixant cal alguna mena de revisitació o de compensació? O alguns records són tan perillosos que val més ignorar-los i no desenterrar-los?»