Publisher Description
TRES MARINERS - VIATGERS EN EL MAR DEL TEMPS - FICCIÓ METAFÍSICA EN CATALÀ - BREDEVOORT VAN DEN BERG
UNA NOVEL·LA METAFÍSICA SOBRE EL TEMPS I EL RECORD
El mar recorda allò que els homes obliden. Aquesta novel·la metafísica sobre el temps i la memòria segueix tres navegants a través de mars i èpoques diferents, units per una travessa que sembla repetir-se en cossos que no es reconeixen.
Segles després que algú s'aturi un instant davant d'una pedra, neix un infant que no hauria d'haver nascut. Sense que ningú ho sàpiga, aquell gest posa en marxa un patró que tornarà a començar.
Més endavant, tres pescadors japonesos emprenen la seva última patrulla. Tres nord-americans veuen com s'enfonsa la seva barca, i un d'ells queda marcat per sempre pels rostres dels morts. Els malsons el visiten nit rere nit.
«La barca sense nom jeia al port de Yokohama com una vella criatura marina que reposa abans de la massacre. El buc enfonsat a l'aigua, les cobertes immòbils, els pals despullats contra la llum grisa del matí que es filtrava entre els núvols: aquella hora crepuscular entre la nit i l'alba en què el món conté l'alè i la frontera entre realitat i somni es dilueix com la boira que s'arrossega sobre l'aigua. L'aigua feia un soroll humit i afamat, un soroll de mandíbules que s'obren, i el so travessava el ferro.
Només uns números identificaven la barca, d'un blanc esvaït sobre les taques de rovell, xifres que no significaven res per a l'ull que les llegia, que només hi eren perquè algú, en algun lloc, havia decidit que tot havia de tenir un nom, tot i que el mar no entén els noms que els homes posen. Al gran oceà primordial, tant li feia. El mar parlava el seu propi llenguatge, un sense substantius, només verbs: trencar, engolir, dur, oblidar. El mar no tenia cap necessitat de noms; coneixia les coses pel pes, pel moviment, per la temporalitat.
En Charley era al moll, amb les mans enfonsades a les butxaques de la jaqueta, i mirava aquells números. També s'esvairien un dia, com la pintura, com el seu propi nom, com tot allò que els homes toquen i creuen posseir. El matí era prou fred per formar núvols d'alè, petites boires que sortien de la boca i es dissolien en el no-res. Se'ls mirava, la manera com la seva pròpia vida es feia visible un instant en l'aire gebrat i després desapareixia. La mort com un núvol d'alè que es dissol a la llum del matí, evaporant-se fins al no-res.»